REFLEXIONS A LA TROBADA DE VOLUNTARIS - OCT. 08

Joan Godayol va ser anomenat bisbe d'Ayabiri (Perú) fa 14 anys, però la seva tasca pastoral en aquestes terras llunyanes es remonta a 45 anys enrera. Una malaltia el va tornar de nou a Barcelona, fa ara dos anys, i durant aquest temps es dedica a “auxiliar i ajudar” tot el que pot.

A la jornada de voluntaris del 18 d'octubre vàrem tenir la sort de tenir-lo com a “reflexionador” del nostra voluntariat. La fluidesa del seu discurs, interessant i intens, així com els seus consells ens va tenir a tots expectants i ens va fer reflexionar sobre la nostra tasca.

Vet aquí un petit estracte del que va dir, tant interessant com enrequidor.

El primer contacte que va tenir amb el voluntariat es va produir a 4.000 metres d'alçada sobre el nivell del mar amb persones que viuen de la natura i aquesta els hi dona vida; per què no només tenen vida les persones, les plantes i fins i tot les pedres tenen vida.

Una de les coses que van veure que calia en aquelles terres eren pous per què l'aigua l'havien d'anar a buscar lluny. Els homes feien reunions per fer aquest pous, però mai es posaven d'acord; va ser amb les dones que es va decidir començar a fer-los i així va ser.

Parlant del voluntariat en general va dir: “el voluntariat es expressió universal”, no té idees polítiques ni religioses, es manifesta pel que fa, no pel que diu. No ens hem de desanimar si veiem que sembla que la nostra tasca no dona fruit, nosaltres no podem canviar als altres, són ells qui han de voler canviar, nosaltres només podem acompanyar-los en el seu procés.

Va parlar també de la integració dels inmigrants i va deixar uns petits consells de com integrar-se a un país:

Estimar la terra que el rep.

No perdre la pròpia cultura.

Conèixer les altres cultures.

Voluntaris i voluntàries: el desànim no està permés.